“rendre le son de l’âme”.
Marguerite Duras
Transmetre el so de l’ànima... boniques paraules per d’escriure la intenció de Mireia Chova en la seua obra.
A les seues peces s’aprecien unes formes corporals estèticament perfeccionistes, és a dir, els cossos pertanyen als cànons establerts al nostre temps. Tot i això, apareixen cossos incomplets i oberts, amb formes singulars que reflecteixen la necessitat de trobar un “interior” que hi estiga en concordança. En aquest interior tenen cabuda els records, el dia a dia i els esdeveniments que van conformant el nostre ser. Són aquestes vivències, aquest passeig per la vida i les seues accions les que ens conformen com a persones i, anel d’aquest interior és essencial per entendre la seua obra. Ja que reflexiona sobre l’aspecte més fugaç i efímer del temps i alhora, sobre la perdurabilitat i permanència del seu rastre tant al cos com a l’ánima.
L’exemple més cridaner el trobem a la instal·lació dedicada al cor humà, que també apareix obert i, que ens dóna la perspectiva d’un sentiment forjat pel pas del temps. Una temporalitat que manté la seua ideosincràcia innata però que està exposada al vent vital, que la reforça i la desfà, però sense malmetre’n l’essència. Un cor que, malgrat el pas dels esdeveniments, no perd la forma. Això no passa a causa del bon material emprat, un material dur, que malgrat ballar al so de la vida no deixa escapar la seua identitat.
Per concloure, a les obres de Mireia, es pot entreveure la dualitat entre el cos humà i l’ànima, la importància del primer i la necessitat de la segona, amb forts trets singulars, com un vaixell que surt a la mar i s’enriquix pel pas de les tronades, males mars i aigües tranquil·les, però camina a través del temps i sempre torna a port.
Carles Orobal Vidagany.
Marguerite Duras
Transmetre el so de l’ànima... boniques paraules per d’escriure la intenció de Mireia Chova en la seua obra.
A les seues peces s’aprecien unes formes corporals estèticament perfeccionistes, és a dir, els cossos pertanyen als cànons establerts al nostre temps. Tot i això, apareixen cossos incomplets i oberts, amb formes singulars que reflecteixen la necessitat de trobar un “interior” que hi estiga en concordança. En aquest interior tenen cabuda els records, el dia a dia i els esdeveniments que van conformant el nostre ser. Són aquestes vivències, aquest passeig per la vida i les seues accions les que ens conformen com a persones i, anel d’aquest interior és essencial per entendre la seua obra. Ja que reflexiona sobre l’aspecte més fugaç i efímer del temps i alhora, sobre la perdurabilitat i permanència del seu rastre tant al cos com a l’ánima.
L’exemple més cridaner el trobem a la instal·lació dedicada al cor humà, que també apareix obert i, que ens dóna la perspectiva d’un sentiment forjat pel pas del temps. Una temporalitat que manté la seua ideosincràcia innata però que està exposada al vent vital, que la reforça i la desfà, però sense malmetre’n l’essència. Un cor que, malgrat el pas dels esdeveniments, no perd la forma. Això no passa a causa del bon material emprat, un material dur, que malgrat ballar al so de la vida no deixa escapar la seua identitat.
Per concloure, a les obres de Mireia, es pot entreveure la dualitat entre el cos humà i l’ànima, la importància del primer i la necessitat de la segona, amb forts trets singulars, com un vaixell que surt a la mar i s’enriquix pel pas de les tronades, males mars i aigües tranquil·les, però camina a través del temps i sempre torna a port.
Carles Orobal Vidagany.
Part meua, part teva
La Familia
